Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, aceptes l'ús que en fem.

 Cultura

La Unió Filharmònica d’Amposta va encetar dissabte els actes del centenari de l’entitat, amb un concert únic que va fer un repàs a la història de l'entitat i que va servir per commemorar els primers cent anys de la Filha.

Avui fem cent anys i tothom està predisposat a emocionar-se! (Text de Jesús Serrano publicat a la http://www.lafila.cat/)

Vint-i-nou d’abril. Ja són les vuit. Una veu femenina prega a tots els assistents que romanguin asseguts als seus seients i que mantinguin els seus telèfons mòbils en silenci. Un considerat mutisme sepulcral s’apodera de la sala. Una absoluta penombra senyoreja i domina tot l’auditori. Una expectant excitació subjuga a tota la concurrència mentre unes improvisades variacions de l’Himne de la Fila ressonen aclaparadorament per tot l’atapeït auditori. No hi cap ningú més! Avui fem cent anys i tothom està predisposat a emocionar-se! Visca la música! I... per que no dir-ho... Visca la Fila!

Si cerquem en un gruixut diccionari l’accepció significativa del terme “emoció” observarem que se’ns parla, d’una manera sòbria i concisa, d’uns sentiments força intensos d’alegria, plaer i dolor. Aquesta senzilla descripció del mot en qüestió, però, mai no ens deixarà comprendre, amb precisió i fidelitat, el fet social d’una entitat com la Unió Filharmònica. Mai no ens permetrà poder arribar a intuir l’engranatge cívic que vincula emocionalment –d’una manera directa o indirecta- a gairebé tota una vila. Mai no ens donarà llicència per poder copsar, d’una manera exacta, el fet que, ampostins de qualsevol edat i circumstància socioeconòmica, hagin estat capaços de mancomunar els seus esforços –any rere any fins fer-ne cent- per tal de tirar endavant aquest enorme projecte vinculat a la música i a Amposta.

L’espectacle mereix la pena i, gairebé sense adonar-nos-en, ja han passat dues hores. Entre aplaudiments i felicitacions, ens adonem com aquells cent trenta músics i cantaires ens han sabut fer emocionar fins el paroxisme. Com, sota la batuta del mestre Carles Royo i la direcció escènica de Jordi Príncep, se’ns ha fet viatjar per la història en majúscules d’una banda que, avui, ja és centenària. I que, com aquells qui no volien la cosa, ens han convidat, a més, a seguir fent-ne... d’història.

Però, al bell mig dels eixordadors aplaudiments i quant tots els presents es feliciten per l’acte, el meu xiquet, amb la sàvia innocència dels seus tendres cinc anys, ha aconseguit torbar-me l’esperit i despentinar-me l’ànima en fer-me una pregunta ben senzilla: 
-Papa... Per què som de la Fila?
-Per això d’avui, fill meu... Per això mateix i pels cent anys que encara han d’arribar!

0
0
0
s2sdefault
powered by social2s